I

SETEMBRE

Lluis Millet
Palmira Jaquetti

OCTUBRE

Conxita Badía i Millás

Lluís Millet i Pagès (1867–1941), conegut com el mestre Millet, va ser músic i fundador de l'Orfeó Català juntament amb Amadeu Vives, a qui va dedicar tota la vida i amb qui va dirigir estrenes de grans obres universals. De petit es va traslladar a Barcelona, va estudiar al Conservatori del Liceu amb Miquel Font i Josep Rodoreda, i més tard amb Felip Pedrell i Carles G. Vidiella. El contacte amb el folklorista Sebastià Farnés el va portar a valorar la cançó popular. Va compondre obres com Catalanesques (1891), Pregària de la Verge del Remei i uns vint goigs. Entre els corals destaca Cant de la senyera (1896), sobre un poema de Joan Maragall, que es va convertir en himne de l'Orfeó i, en temps difícils, en cant de resistència catalanista. També va escriure assajos com El cant popular religioso (1912) i La cançó popular catalana (1917). Al costat de Joan Amades va recopilar cultura popular, col·laborant amb músics i literats com Francesc Pujol, Joaquim Puntí, Higini Anglès, Palmira Jaquetti i Maria Carbó. Tot i que van ser menys nombroses, les dones van tenir un rol reconegut. El 1926, Rafael Patxot va destacar el treball de Jaquetti i Carbó, especialment el de Jaquetti, que va aportar més de deu mil anotacions.

Va ser escriptora, compositora, traductora i etnòloga. Nació al barri del Poble Sec de Barcelona l'any 1895. Als trenta anys l'astrònom i els mecenes Rafael Patxot li proposa participar de les Missions de recerca que començarien a dur-se a terme amb el suport de l'Orfeó Català per a l'Obra del Cançoner Popular Català, un dels projectes de recuperació de patrimoni intangible més importants del que es té en compte a les comarques. Palmira accepta ia l'estiu del 1925 emprèn el seu primer viatge a la Seu d'Urgell, l'Alt Pallars i la Vall d'Aran. A les missions, un total de catorze, comparteix recorregut i investigació amb María Carbó, Dolors Porta i Enric Daoust. El Cançoner Popular de Catalunya recopila més de 40.000 cançons de diferents comarques, d'aquesta quantitat a Palmira en corresponen 10.000. El projecte de recerca es talla el 1936 amb l'esclat de la guerra civil, però Palmira volia acabar el seu treball contra vent i marea i amb tot i la guerra, va continuar les expedicions fins al 1940. Palmira no va ser només una investigadora que va recuperar tresors culturals immaterials, va ser també una fotògrafa brillant, escriptora, compositora i una exquisida etnòloga que seguim descobrint avui dia.

Palmira Jaquetti i Isant.
Fent visible allò invisible.

DADES D'INTERÈS

Les expedicions no només tenien per objectiu recopilar cançons sinó també històries de vida. Palmira viatjava a llom de ruc amb un fonògraf, cilindres de cera per registrar les veus i una càmera de fotos que ens va deixar un dels registres més precisos i bells dels habitants des de Lleida a l'Alt Urgell i els Pirineus.
A la gent del poble generava molta desconfiança l'arribada d'aquestes dones. Els costava creure que el seu estil de vida, històries i cançons tinguessin interès per a algú. Així que el primer que es feia en arribar al lloc escollit era anar a l'Església i parlar amb el rector per explicar-li el projecte i intermediar.
La intermediació del Parroc era clau per al desenvolupament de la Missió. Palmira fa referència a això en els seus escrits i diu 'el llenguatge i la manera de parlar de cada lloc és molt específic, una expressió o una paraula fora de lloc pot portar a malentesos'.

Et convidem a visitar aquests enllaços per descobrir-ne més.

Documental "Palmira Jaquetti, un cant a la vida"

Dirección realización y guión de Susanna Barranco

MIRA'L

Canción SERRALLONGA

ESCOLTEU-HO

El llibre Conchita Badía a Argentina, va ser publicat a Buenos Aires el 1989 i és un dels més documentats que es tenen de l'artista. Conté fotos, correspondència, afitxes, partitures, articles publicats a la premsa, discografia i més. Però potser el seu contingut més preat siguin les transcripcions que Carlos Manso, autor del llibre, fa de les cartes que li va escriure i les converses que van tenir al llarg dels seus anys de relació. Carlos Manso va ser un pianista i escriptor argentí. Va ser deixeble de Conxita Badía i un enamorat de la música, amor que li havien transmès els seus avis gallecs republicans exiliats a Argentina.

Conxita neix a Barcelona el 1987 i destaca com a compositora, cantant i pianista. La primera professora de cant va ser Rosa Culmell, mare de l'escriptora Anaïs Nin. Als 15 anys ja canta a la versió concertada de Parsifal al Palau de la Música i continua formant-se, realitzant gires per teatres d'Europa. La seva veu, serena i lluminosa, inspira poetes i músics, i col·labora amb nombrosos artistes com Apel·les Mestre, Narcisa Freixas i Luis Millet. Forja amistats duradores al llarg de la seva carrera. La Guerra Civil trenca el seu entorn; després de l'assassinat del seu amic Manel Clausells, decideix, amb el consell de Ventura Gasoll, portar les tres filles a París. Eduard Toldrà, íntim, posposa estrenar una obra dedicada a ella fins a la tornada. El 1938 es reuneix amb el seu marit Ricard Agustí i s'exilien a Argentina durant vuit anys, tornant a Barcelona el 1946. El 1947, el seu amic Eduard Toldrà estrena l'obra que el va compondre; en sortir a l'escenari, l'ovació de peu de públic i l'orquestra marca un moment inoblidable.

Concepción Badía i Millás

DADES D'INTERÈS

Montserrat Caballé: "Espero que el meu cant sigui digne, Conchita Badía no va ser només la persona que em va ensenyar a cantar i perfeccionar el meu estil, va ser una persona sublim, una segona mare que em va ensenyar a estimar la vida ia veure de les coses el costat positiu."
Josep Maria Ainaud de Lasarte "Li deuen fer un gran monument no els músics únicament sinó també els poetes. Perquè el poeta se sentia tan ben entès, tan ben transmès per ella que això és una cosa que mai no s'oblida."